Bon dia de primavera a
tothom (per fi un sol que motiva i no la colla de núvols depressius
que hem tingut fins ara!),
Avui parlaré de les teories
lingüístiques. Després d'aquest escrit acabarem tots marejats, ja
veureu!
(intentaré que sigui lleu! ;) ).
(intentaré que sigui lleu! ;) ).
Gramàtica tradicional
Durant el transcurs del temps he
experimentat diverses teories lingüístiques, però sobretot la de
la gramàtica tradicional (com si no haguéssim avançat mai
metodològicament parlant!). Així a grans trets, quan vaig començar
amb l'anglès, per exemple, tenia una professora que, a part
d'ensenyar com posar-nos crema de mans adequadament, ens feia
aprendre les tres llistes dels verbs irregulars (present, past and
past participle) i ens els preguntava davant de tota la classe.
Recordo que jo els estudiava perquè em feia moltíssima vergonya
quedar-me en blanc davant la classe, i ens feia comentaris despectius... vaig patir cada depressió
post-classe que acabava sempre plorant a ma mare! potser
en certa mesura odiava l'anglès per culpa d'aquella professora. Sí
que és veritat que al final em vaig aprendre totes tres llistes de
memòria, i tot allò que demanava, però la dona aquella ens torturava l'autoestima! Feia
servir la gramàtica tradicional; és a dir, memoritzar, traduir...
la mateixa gramàtica que feia servir la meva professora de la ESO i
del batxillerat. No parlaven en anglès (sí, ho sé... ara que ho
penso no sé ni com he aconseguit parlar la llengua!), creien que
saber parlar bé una llengua era saber molt de gramàtica, i ens
passàvem les classes traduint les frases dels exercicis. Molt
trist. Recordo aquelles classes avorrides i inútils... però bé,
ja ha passat tot. Una de les meves professores d'anglès fins i tot
ens parlava de vostè i utlitzava aquell castellà de Castilla tan
correcte, a més anava tan repentinada que li quedaven els ulls estirats
cap enrere; recordo que sempre deia “a ver, señores, presten un
poco de atención”, i el més bo és que els exàmens eren
exactament els exercicis del workbook...
Com veiem en aquests llibres, els
exercicis eren bastant mecànics, i bé, crec que tots els hem
arribat a fer :) bons o mals records això ja és cosa de cadascú
haha
Pragmàtica
En canvi, durant l'any que vaig viure a
Alemanya, les meves classes d'anglès, italià i alemany ja eren més
dinàmiques. I ens feien fer grups i parlar. Les professores que vaig
tenir feien servir la pragmàtica i en vaig quedar encantada dels
progressos: s'hi feia un èmfasi en la comunicació, ens posaven les
coses en context i fèiem grups per interpretar papers (com ara en
una comissaria policial, a la uni...).
Estructuralisme
El mètode àudio-lingual de
l'estructuralisme el feia servir sobretot la meva professora de
francès a la universitat. Semblaven classes extraescolars. Era una
francesa moníssima que devia tenir 27 anys, parisenca i amb moltes
ganes d'ensenyar, sempre disposada a ajudar-nos (ara, es portava fatal amb la iaia que ens feia classe a la segona hora, també de francès). I a cada classe
fèiem molts àudios amb els respectius texts i imatges. Sortíem de
classe repetint-los i rient, però bé... els apreníem! (sí sí, com uns nens jaja estimada joventut...).
Teoria generativa
Amb el català i el castellà, però,
crec que he experimentat més la teoria de la gramàtica generativa. Les
anàlisis sintàctiques generatives eren gairebé el pa de cada dia a
la ESO i al batxillerat, i n'estic seguríssima que la majoria dels
malsons que tenia provenien d'aquí jaja va arribar un moment que et deien
qualsevol cosa i l'analitzaves sintàcticament...
i bé, l'ortografia, com tothom crec,
repetint repetint i repetint!!
Conclusió, suposo que totes les
teories m'han anat bé, o si més no, ha anat bé congeniar-les i fer
de totes elles un sol resultat (que sóc jo). No sé què hauria
passat si m'haguessin ensenyat diferent, ni tampoc no sé fins a quin
punt una ha tingut més força que una altra. He tingut moltíssims
professors al llarg de la vida i tots han fet el que han volgut amb
nosaltres jaja o , més ben dit, han fet el que han pogut. Crec,
però, que la pragmàtica és una teoria que s'hauria de prendre més
seriosament i tenir-la més com a referència. I, sobretot, que cap
teoria impliqui el fet de deprimir els alumnes ni de fer-los sentir
inferiors! :)
Gràcies per haver-me llegit! Fins a la
pròxima entrada ;)
Paula
Ostres... El que m'ha sobtat més ha estat el patiment a les classes d'anglès. Si ja em queixava a les meves (i almenys els professors parlaven en anglès), no vull ni pensar el que hagués patit en una classe com la teva... Et compadeixo!
ResponderEliminarBuf! és important que un alumne que vol aprendre llengües estigui motivat, ja que sinó mai s'interessarà realment per la llengua! M'agrada molt el fet que hagis trobat una altra motivació per l'anglès i per les altres llengües, és bo saber que, tot i haver patit aquest tipus de classes, has pogut trobar un interès a les llengües. Els professors són un factor molt important a l'hora que l'alumne miri amb bon ulls una matèria.
ResponderEliminarSembla mentida que segueixin existint professors d'aquesta mena quan tothom se'n queixa, no creus? Fa anys i panys que el sistema de les classes d'anglès a les escoles és el mateix (el meu cosí encara aprèn de memòria les 3 llistes de verbs, i té uns quants anys menys que nosaltres eh!) i tothom n'està fart, però no es canvia mai! Sort que els professors del futur serem nosaltres i gràcies a reflexions i assignatures com aquesta estarem ben preparats... a veure què ens espera! jaja.
ResponderEliminarM'ha agradat molt aquesta frase teva: I, sobretot, que cap teoria impliqui el fet de deprimir els alumnes ni de fer-los sentir inferiors.
ResponderEliminarQuina raó! Molts cops ens desmotivem moltíssim a causa d'aquest mètodes d'aprenentatge que et "castiguen" per haver fet malament una cosa. En comptes de castigar-nos haurien de animar-nos a no tornar a fer errors i a aprendre d'ells.