5a entrada: Planificació de classe

Hola a tothom! 

 

Avui parlaré de la planificació de classe. Hem començat la classe parlant d'en Benjamin Bloom... així que comencem argumentant les meves experiències i opinions des del principi...

Programació per objectius:

Primer de tot, deixar clar que no he tingut mai consciència d'haver experimentat la programació per objectius fins ara, i la veritat és que mai havia sentit a parlar de la taxonomia de Benjamin Bloom (i això que va morir al 1999!). Fins ara no sabia que la tradició pedagògica i l'ensenyament es basen en una programació per objectius, i es pot ben dir que el meu aprenentatge s'ha basat bàsicament en això, i que es podia veure clarament a l'índex dels llibres!

• Els objectius generals: Saber escriure, saber fer operacions determinades de matemàtiques...
• Els específics: Saber saludar en anglès
• Els operatius (fer un dictat cada setmana)

És interessant veure com funciona l'escala d'aprenentatge de Bloom (tot i que hi ha moltíssims verbs - reconèixer, comprendre, aplicar, analitzar, sintetitzar...-, i no crec que sigui gaire pràctic fer programació de classe fent-los servir...). Però bé, si es diu que ha tingut influència, deu ser per alguna cosa!

Pel que fa a les pràctiques d'anàlisi gramatical:

Mètode deductiu: s'expliquen les regles/les normes. S'apliquen exemples, es fan exercicis. Això ho fem molt: exercicis d'omplir buits, norma + exercici del que s'ha explicat...per aprendre llengües ho he fet molt.

Mètode inductiu: l'alumne ha de ser més creatiu. Exemples reals en context. Subratllar els adjectius d'un text i intentar formular una regla. Aquest mètode també l'hem fet bastant, conjuntament amb els exercicis del mètode deductiu. Per exemple, ara mateix recordo un exercici d'anglès que consistia a agafar tots els verbs que anaven seguits (I would like to go/ I like swimming): a partir d'aquí sabíem quins verbs regien un gerundi o un infinitiu.

Suposo que el mètode inductiu és més lent, però aquest aprenentatge es reté més al cervell. Tot i això, aquest mètode et pot acabar frustrant perquè no saps on vols acabar. Personalment, penso que tots dos es complementen bastant bé, no cal tenir només un mètode. El mètode deductiu es molt bona eina per començar, perquè no trigues tant de temps i ja saps per on van els trets. El mètode inductiu es pot anar aplicant per altres conceptes que es vulguin ensenyar. I anar alternant i fer-les servir conjuntament.

Aprenentatge d'ítems, pràctiques,  projectes o tasques:

Presentacions d'ítems: Ens exposen una estructura perquè l'aprenguem a produir. És molt important, i sí, l'he rebuda, sempre m'han presentat l'estructura. Sobretot i més explícitament a francès.

                 Pràctiques controlades: practiquem intensament. A anglès i a alemany solíem repetir i fer pràctiques de textos ja escrits, suposo perquè ens sonessin les paraules i la melodia de la frase. Eren bastant mecànics, i no havia de pensar gaire. M'anaven bé per aquells dies que estava tan cansada que no tenia ganes de pensar, i bé... prefereixo pensar que també se'm quedaven les melodies i les paraules inconscientment!!

             Pràctiques obertes: hi tenim un ús lliure, una activitat més oberta. A anglès no tant (perquè he tingut unes professores tan tradicionals que només escrivíem al llibre), però a francès i a alemany sí que fèiem diàlegs improvisats, a partir d'un diàleg que ja se'ns havien presentat.

Treball per projectes o tasques 

Sí que he tingut classes que treballaven per projectes o tasques. Jo, a part dels típics estudis de casos a la universitat, recordo el treball de recerca que fem a 4rt d'ESO. El vam fer del riu Tordera, i vam treballar-lo durant més d'una setmana. Ho vaig trobar molt indisciplinari, molt de treball en equip i la veritat és que en vaig aprendre moltíssim. Recordo les sortides al riu per agafar-ne mostres i vaig ampliar molt la meva visió sobre l'aprenentatge: era molt millor aprendre a agafar mostres i analitzar-les tu mateix, que no aprendre-ho a classe a partir del llibre :D

Pel que fa les classes (individualistes o cooperatives)

A classe normalment he treballat sempre individualment, exceptuant exercicis concrets com ara els diàlegs, o comentar algun text, els quals he fet en parella. Ara a la universitat la cosa ha canviat i tinc la sensació que només fem coses en grup. Arriba un moment que no saps ni amb qui vas o amb qui has quedat o què toca fer...

La veritat és que ni m'he passat gaires estones escoltant el professor i prenent apunts, ni he tingut classes gaire actives. Bàsicament, gairebé sempre ens hem basant en el llibre. Això sí, a la uni la cosa ha canviat bastant. Ara mateix, estudiant literatura, em torno boja per seguir tot el que diu el profe! Suposo que és qüestió de pràctica. A veure com acaba la cosa! :)

Ens veiem a la propera! :)

4a entrada - Les metodologies

Bon dia a tothom :D

Aquí tornem amb una nova entrada: les metodologies. En veurem bastants, i intentaré resumir-ho i adjuntar-hi la meva experiència personal per anar-ho completant :) Continuaré fent mini apartats que veig que s'entén millor d'aquesta manera! 

Gramàtica-traducció: Estudiar frases a partir de traduccions. PER SORT aquesta metodologia no l'he patida mai.... us imagineu estudiar l'alemany com si fos una llengua morta? M'hauria mort jo primer... jaja

El mètode directe (mitjans de s. XIX): Aquesta sí que he tingut el plaer de conèixer-la. Tracta de parlar sempre amb la llengua materna, fer converses naturals i treballar amb el vocabulari quotidià. Amb l'anglès va ser a l'acadèmia de llengües (a les escoles ni per semblança...); l'alemany el vaig començar a la universitat, i allà sempre ho han fet d'aquesta manera. També a Alemanya, on l'ensenyament és basava, òbviament, a parlar en alemany (érem gent de tots llocs, hauria estat impossible utilitzar cap altra llengua). Amb el francès he tingut professors natius i no natius, però aquí em parlaven en castellà (intentaven parlar francès... però l'atenció del estudiants era tan pèssima que acabaven canviant!). I amb l'italià doncs, potser per proximitat, sempre ens han parlat en italià.

Enfocament oral i situacional (Gran Bretanya, s.XX)

Audiolingual (EUA)

Els diàlegs són una part bastant visible. Es comencen a parlar les paraules més freqüents, i es presenten els ítems. Ara mateix només recordo una professora d'anglès que ens presentava un diàleg i ens feia canviar algunes paraules clau per d'altres que ens havia ensenyat. Però també recordo que em sentia ximple, tenia la sensació que perdia el temps en una conversa monòtona, repetitiva i, sobretot, molt superficial! “Do you want to go to the cinema with me?” “ No, I don't”, “Do you want to dance with me?” “ Yes, I do”.. Potser la idea estava bé, però pel meu gust hauria estat bé fer-ho de manera diferent!

Suposo que en totes les llengües que he estudiat hem fet algun exercici d'aquest estil, però no ens hem centrat mai en aquesta metodologia.

Enfocament comunicatiu (Europa 1970-1980)

El que tenim ara, bàsicament. Aprendre una llengua és fer una sèrie de coses per aconseguir un objectiu. Èmfasi del significat (contextualització de l'ús), buscar comunicació efectiva/ atenció als discursos... En totes les llengües ho he fet això: si volíem saber el gerundi, ens passàvem dues setmanes fent exercicis a part per després ajuntar-los i acabar sabent com col·locar-los en un text :)

MÈTODES:

• CLL= Community Language Learning

Influència humanista – cadires en cercle, 12-15 alumnes. (ho sento, però a mi això em recorda a una sessió d'alcohòlics anònims i no ho veig...).

• Via silenciosa (EUA, 1970)

Ha quedat bastant fossilitzada. El docent parla poc i intenta fomentar que parli l'aprenent. No m'ha passat mai això...

• Suggestopedia (Europa, 1979)

Música, classe, relax... sembla surrealista! N'estic segura que molts alumnes s'acabarien adormint...

• Aprenentatge cooperatiu

Aquest mètode no és específic a l'aprenentatge de llengües. Es formen equips i s'ensenyen els uns als altres. Com els estudis de cas a la universitat. No m'agrada gaire la veritat. Sento que no se'm guia prou, que tot és massa abstracte i que no tothom aprèn el mateix!

• Enfocament lèxic

S'hi dóna un èmfasi, s'aprenen les col·locacions i fórmules fixades més freqüents. Això ho he fet sobretot als primers estadis de l'aprenentatge de totes les llengües. Aquell període que no saps cap paraula i no pots fer cap exercici, aquí és quan t'ensenyen llistats de paraules i acabes odiant a tots els professors i cada dia que passa (perquè se t'acumulen les llistes!).

• Immersió lingüística

Construir una comunitat bilingüe. Com molts de nosaltres, he anat a un país estranger a 2n de carrera, com a mínim. Pel que fa el col·legi, mai m'han portat a fora... als meus professors només els interessava cobrar mensualment sense preocupar-se de res més, suposo...

• Treball per projectes

Pel que fa les llengües mai. Potser hauria estat interessant experimentar-ho, n'estic segura que hauria estat divertit.

Mini conclusió:

Després de tot l'exposat, crec que el millor i que més s'adequa a un bon aprenentatge de llengües és l'enfocament comunicatiu, suposo que et dóna eines i t'ajuda a desinhibir-te a parlar :)

Bon cap de setmana!

3a entrada - Les teories psicològiques

Hola a tothom!

Per fi a la llum la tercera entrada. Amb tanta feina de la uni em costa anar al dia, a veure si em puc posar les piles aquests dies! :) En aquesta entrada bàsicament em centraré en les teories psicològiques (com si no ho sabessiu, eh?) jaja

Doncs bé, durant la vida m'he vist exposada a moltes teories psicològiques. He tingut professors de tota mena: començant per professors llunàtics que feien servir les “seves maneres d'ensenyar” a professors pijos que en feien servir les seves. Així que sóc bàsicament el resultat d'una barreja de teories psicològiques. Potser sí que el socioconstructivisme ha estat la teoria més volguda per més professors, però això no deixa que no hagi fet un tast de tot...

Conductisme

Segons la teoria del reflex condicional clàssic de Pàvlov, veiem que a partir d'una sèrie de condicions artificials, podem canviar la conducta d'una persona. A partir d'estímuls generem respostes. Se suposa que es basa en el reforç i es divideix la tasca en petits passos. Se suposa que els errors són dolents perquè “reforcen mals hàbits”. Bàsicament, escrivint això que escric, penso en com vaig aprendre l'abecedari, les taules de multiplicar, les conjugacions dels verbs, entre mooolts d'altres. Ens passàvem la classe repetint. M'hauria agradat raonar i explicar-ho tot d'una manera més crítica, per exemple el per què estudiàvem taules de multiplicar (cosa que vaig descobrir més tard amb els problemes de càlcul! Va ser la descoberta del curs!). Amb l'ortografia catalana igual. Anava fent exercicis i a partir dels errors i la repetició s'anava aprenent. Ara es fa a partir d'un programa d'ordinador, no hi ha cap raonament: o està bé o no! Hauria estat bé fer-ho al meu temps, per fer el mateix millor no gastar tants fulls de paper i ser més ecològics, no?

El cognitivisme

El cognitivisme se centra més en l'activitat mental (processos cognitius). Aquí ja s'agafa com a metàfora els ordinadors (com ara els blocs d'aquesta mateixa assignatura). El cognitivisme ha influït molt sobretot en les habilitats lingüístiques. Suposo que aquesta actitud cognitivista l'he experimentada bastant, a partir de l'ESO, això sí! (no fos cas que els de primària s'herniessin, eh?). Recordo com havíem de fer exàmens de lectura en totes les llengües, i que havíem d'analitzar els exercicis. Sobretot a la carrera, amb els treballs (fent pluja d'idees, organitzar un text de manera coherent...). L'expressió escrita ha estat sempre molt important, almenys personalment.

Humanisme

I aquí arriba l'humanisme. Després d'escoltar en Daniel, sembla que parlem de hippies: emocions, sentiments, identitat... Així a grans trets, només recordo la meva professora de música que es basés en aquesta teoria psicològica. Ens tocava cançons i cantàvem tots junts (i cridàvem, eh? Jo recordo acabar afònica a aquelles classes!). Això sí, era una bona teràpia per desestressar-se :D

Constructivisme

Al constructivisme l'aprenent és el centre de l'aprenentatge de llengües. En principi aquesta teoria psicològica és la que ens han exposat al llarg de la vida, és bàsicament un procés d'adaptació el cognitivisme, així que potser sí que les he experimentades jo també. Aquí podríem parlar del socioconstructivisme, en què l'aprenentatge de les llengües es viu en un moment real, que aprenem de la gent real, com ara la immersió lingüística que hem fet a 2n de carrera (molt bona experiència, sí senyor!).

Conclusió 

Així a grans trets podria dir que m'he sentit més còmode amb el socioconstructivisme, i que trobo el condutisme una teoria que potser sí que en alguns moments m'ha ajudat a la vida (com ara saber l'abecedari de memòria o les taules de multiplicar), però que cap metologia hauria de centrar-se'n, sinó tenir-ho com a eina per ajudar-se, per reforçar coneixement. L'humanisme no m'acaba de fer el pes, perquè crec que es podria malinterpretar l'objectiu i confondre els alumnes, que podrien portar-ho a l'extrem i descontrolar-se (però bé... que tothom pot pensar diferent, eh?).

2a entrada - Teories lingüístiques

Bon dia de primavera a tothom (per fi un sol que motiva i no la colla de núvols depressius que hem tingut fins ara!),

Avui parlaré de les teories lingüístiques. Després d'aquest escrit acabarem tots marejats, ja veureu!  
(intentaré que sigui lleu! ;) ).

Gramàtica tradicional 

Durant el transcurs del temps he experimentat diverses teories lingüístiques, però sobretot la de la gramàtica tradicional (com si no haguéssim avançat mai metodològicament parlant!). Així a grans trets, quan vaig començar amb l'anglès, per exemple, tenia una professora que, a part d'ensenyar com posar-nos crema de mans adequadament, ens feia aprendre les tres llistes dels verbs irregulars (present, past and past participle) i ens els preguntava davant de tota la classe. Recordo que jo els estudiava perquè em feia moltíssima vergonya quedar-me en blanc davant la classe, i ens feia comentaris despectius... vaig patir cada depressió post-classe que acabava sempre plorant a ma mare! potser en certa mesura odiava l'anglès per culpa d'aquella professora. Sí que és veritat que al final em vaig aprendre totes tres llistes de memòria, i tot allò que demanava, però la dona aquella ens torturava l'autoestima! Feia servir la gramàtica tradicional; és a dir, memoritzar, traduir... la mateixa gramàtica que feia servir la meva professora de la ESO i del batxillerat. No parlaven en anglès (sí, ho sé... ara que ho penso no sé ni com he aconseguit parlar la llengua!), creien que saber parlar bé una llengua era saber molt de gramàtica, i ens passàvem les classes traduint les frases dels exercicis. Molt trist. Recordo aquelles classes avorrides i inútils... però bé, ja ha passat tot. Una de les meves professores d'anglès fins i tot ens parlava de vostè i utlitzava aquell castellà de Castilla tan correcte, a més anava tan repentinada que li quedaven els ulls estirats cap enrere; recordo que sempre deia “a ver, señores, presten un poco de atención”, i el més bo és que els exàmens eren exactament els exercicis del workbook...

Com veiem en aquests llibres, els exercicis eren bastant mecànics, i bé, crec que tots els hem arribat a fer :) bons o mals records això ja és cosa de cadascú haha

Pragmàtica

 

En canvi, durant l'any que vaig viure a Alemanya, les meves classes d'anglès, italià i alemany ja eren més dinàmiques. I ens feien fer grups i parlar. Les professores que vaig tenir feien servir la pragmàtica i en vaig quedar encantada dels progressos: s'hi feia un èmfasi en la comunicació, ens posaven les coses en context i fèiem grups per interpretar papers (com ara en una comissaria policial, a la uni...).

 

 

 

Estructuralisme

El mètode àudio-lingual de l'estructuralisme el feia servir sobretot la meva professora de francès a la universitat. Semblaven classes extraescolars. Era una francesa moníssima que devia tenir 27 anys, parisenca i amb moltes ganes d'ensenyar, sempre disposada a ajudar-nos (ara, es portava fatal amb la iaia que ens feia classe a la segona hora, també de francès). I a cada classe fèiem molts àudios amb els respectius texts i imatges. Sortíem de classe repetint-los i rient, però bé... els apreníem! (sí sí, com uns nens jaja estimada joventut...).

Teoria generativa

Amb el català i el castellà, però, crec que he experimentat més la teoria de la gramàtica generativa. Les anàlisis sintàctiques generatives eren gairebé el pa de cada dia a la ESO i al batxillerat, i n'estic seguríssima que la majoria dels malsons que tenia provenien d'aquí jaja va arribar un moment que et deien qualsevol cosa i l'analitzaves sintàcticament...

i bé, l'ortografia, com tothom crec, repetint repetint i repetint!!

Conclusió, suposo que totes les teories m'han anat bé, o si més no, ha anat bé congeniar-les i fer de totes elles un sol resultat (que sóc jo). No sé què hauria passat si m'haguessin ensenyat diferent, ni tampoc no sé fins a quin punt una ha tingut més força que una altra. He tingut moltíssims professors al llarg de la vida i tots han fet el que han volgut amb nosaltres jaja o , més ben dit, han fet el que han pogut. Crec, però, que la pragmàtica és una teoria que s'hauria de prendre més seriosament i tenir-la més com a referència. I, sobretot, que cap teoria impliqui el fet de deprimir els alumnes ni de fer-los sentir inferiors! :)

Gràcies per haver-me llegit! Fins a la pròxima entrada ;)

Paula